Consciències diferents

Em trobo parat a una cua quilomètrica. Trec el cap per la finestreta per veure si, per tercera vegada en poc menys de vint minuts, aconsegueixo divisar per primer cop la causa del problema. Bé, la causa del problema ja la sé, però m'agradaria veure el principi de tot plegat. Miro endavant. No veig l'inici. Miro cap enrera. No veig el final. La meva dona m'espera a casa. Bé, això m'havia dit feia trenta minuts, quan havia sortit de la feina.

Sento un clàxon a la meva dreta que m'espanta. Miro d'una manera assassina al conductor del costat, però de seguida entenc per què ho ha fet i m'hi uneixo.

Pugen els peatges. De seguida recordo els números vermells del meu compte corrent, gairebé com tothom que conec o que, per a què enganyar-nos, forma part d'Espanya. Em repateja els collons haver de pagar una i una altra vegada els errors dels demés. D'acord, s'ha de ser solidari, mai no estarem en un lloc on tothom tingui el mateix i seria injust fer pagar la mateixa quantitat a un que en té de menys que a un que en té de més. Però una cosa és ser solidari, i una altra molt diferent és que et prenguin el pèl. I una altra molt diferent és que te'l prenguin cada dia, a la teva puta cara, sense posar ni tan sols cap excusa.

Noto les mans adolorides. Sense adonar-me'n, havia estat prement amb força el volant, de la ràbia  que sentia en aquell moment, fins a deixar les mans blanques per falta de reg sanguini.

Abren la puerta del coche y bajo. Joder, otro día agotador. Viajando para arriba y para abajo. Eso sí, al menos he podido comerme una buena langosta acompañada de un buen vino blanco. Hacía tiempo que no la comía. Pero eso ha sido hace media hora. Ahora ya estoy en casa, con los míos. Es agotador. Me tendrían que pagar más por todo lo que hago por este país, al menos tenerme más respeto, pero en vez de eso sólo hacen que quejarse, como si fueran los únicos que trabajan. Tampoco estamos tan mal y me cabrea que exageren.

Me pongo delante de la puerta de casa y se abre al cabo de un rato. Me extraña que hayan tardado tanto. Tendré que hablar con el encargado, que para algo cobra. Pero otro día, hoy quiero desconectar e ir a dormir rápido.

Saludo a mi mujer y a mis hijos. Me enseñan lo que han hecho hoy en la escuela. La verdad, no tengo ganas de verlo, aunque me cueste un riñón cada día que van a clase. Quiero irme a mi habitación, fumarme un buen puro, meterme en la cama y olvidarme del día de hoy, así que asiento con la cabeza, les felicito por tan estupendo trabajo, sea cual sea, y empiezo a subir las escaleras hacia el dormitorio. 

He recibido críticas porque dicen que nos falta dinero y que no he hecho buenas gestiones. ¿Que nos falta dinero? Nos sobra el dinero, lo único que no saben ver de dónde cogerlo, así que he tenido que allanarles el camino, una vez más. Hay que ser solidarios con los demás, quien más tiene más se tiene que esforzar.

Nada más acostarme, recuerdo que mañana me viene el alquiler de la tercera residencia. Menos mal que tengo un respiro, por ser de fuera de Madrid, y tengo un extra en el sueldo. Si no, tendría que tirar de mis ahorros, y he tardado cinco años en guardar todo ese dinero. Prefiero no tocarlo.

Per fi sóc a casa. Intento entrar sense fer soroll amb les claus ni amb la porta, doncs la meva dona i la nena deuen ser ja dormint. S'apropen els últims dies del mes i recordo el mateix color que abans: el vermell. Cada mes el mateix, però aquest és encara més greu. Ens ha vingut una factura de la llum desproporcionada. Vam haver de retallar d'altres llocs, però no ha estat suficient. Hauré de tornar a demanar diners als meus pares de la seva pensió. Tot i que molt minsa, no tenen tantes despeses com nosaltres i poden estalviar. 

Només vull que passi tot això aviat i poder tornar a com estàvem abans. Potser així recuperaré la il·lusió i podré estar més temps amb elles. Un altre dia que la meva filla se'n va al llit sense poder parlar amb el seu pare. Un altre dia que me'n vaig al llit sense saber què ha fet a l'escola, avui. No tinc ganes de sopar, se m'ha tret la gana. Vull oblidar tota la ràbia que sento, així que enfilo el passadís cap al dormitori, passant primer per l'habitació de la meva filla.

Em desvesteixo i desfaig la meva part del llit, intentant no despertar a la meva dona. Li faig un petó a la galta, intentant evitar que li caigui la llàgrima que rellisca deliveradament per la meva. Dono mitja volta i intento conciliar la son. Demà serà un altre dia. Un altre dia com tots els demés.

Dèbils

M'assec a la meva butaca de pell. Una explosió sacseja la casa. Ja estic acostumat a aquestes coses. Al principi, cada cop que sonaven les alarmes, corríem cap al soterrani. Ja feia temps, per això, que havíen deixat de sonar, i les explosions agafaven desprevinguts a més d'un. Per sort, cap no havia caigut a prop d'on em trobava des que tinc memoria.

S'obre la porta i entra el majordom amb una safata. En ella, dues torrades i un pot de mel, juntament amb un cafè sense sucre. Me la deixa a la part dreta de la taula i se'n va.

Fa anys que no surto d'aquí. He après a conviure-hi. Porto gairebé divuit anys convivint-hi. Havia après a controlar-se per fora, però per dins seguia tot igual. Ni un canvi. Semblava que madurar no és sinònim d'aprendre a controlar el teu interior. 

Ara ja feia temps que romania tancat a la mateixa habitació. No m'era permès ni tan sols sortir d'allà. L'únic enllaç a l'exterior era el majordom, i la finestra que tenia davant l'escriptori, la qual em mostrava el mateix paissatge demoledor una i una altra vegada.

Agafo la tassa i prenc un glop de cafè. És igual d'amarg tots els dies, però la mel en camufla una mica el mal gust. Algun dia provaré de barrejar tots dos ingredients. Però avui no.

Per ser justos, tenia tot el que necessitava dins l'habitació: un lavabo, un escriptori on escriure, un llit on descansar i, quan necessitava quelcom més inusual - companyia, algun diari, o un caprici de tant en tant - només calia dir-ho al majordom i ell m'ho duia. 

No havia conegut mai als meus pares. Sempre havia viscut amb ell i el considerava com a tal, tot i que mai no parlava gaire. De fet, no recordo haver-lo sentit parlar mai. De fet... de fet no recordo haver-me sentit parlar mai a mi tampoc. L'única cosa que he fet tota la meva vida ha estat escriure. Curiosa reflexió, després de divuit anys. Obro la boca per a intentar pronunciar qualsevol so que se'm passi pel cap, però m'ho penso dues vegades i tanco la boca. Algun dia tindré valor per a esbrinar com sona la meva veu. Però avui no.

Una altra explosió fa que que tremoli la safata, fent caure el pot de mel i vessant-la tota per l'escriptori. Avui recordaré el gust a cafè tot el dia.

Miro el llit. Un gest força habitual atès l'avorriment al qual em sotmeto cada dia. M'aixeco de la cadira i començo a caminar, però la porta s'obre i apareix el majordom amb cara de preocupació, fent que pari en sec. No recordo haver-lo vist amb aquesta cara cap vegada anterior.

- Senyor, hem de marxar. Ara.

Una altra explosió redueix a miques els vidres de la finestra a través de la qual he estat mirant durant tants anys. Cauen per tot l'escriptori. 

Encara en xoc, noto com algú m'agafa del braç i em fa sortir de l'habitació. Intento mirar-li la cara, però no puc. Algun dia li preguntaré perquè no havia parlat fins ara. Però avui no.

Segona entrada: repte superat

Ja és divendres per la tarda. Surto de la feina i miro al cel. Fa un sol de collons, una calor insuportable. Odïo l'estiu. Per què no pot fer una temperatura normal? Almenys ja és cap de setmana. Un cap de setmana que gaudiré perquè la setmana se m'ha fet eterna.

Miro a la meva dreta. Una figura decapitada em mira als ulls fixament i somriu. Decideixo seguir escrivint.

I tot apunta a que la setmana que ve serà igual. Bé, igual no, amb més calor, que entrem a l'Agost, mes on es registren les temperatures més altes de l'any. M'ho acabo d'inventar, no tinc ni puta idea si és al Juliol o a l'Agost o al Suputamadre, però com que és ara que tinc calor, doncs és ara el mes més calurós de l'any i punt.

Noto un calfred horrible per l'esquena. Agafo el mòbil i em faig una foto posant morrets. Darrera està la figura d'abans bufant-me el clatell.

L'estiu és la pitjor època per a tot. Odio la platja, així que no em digueu que pots anar a la platja. Costa masturbar-te - mentre ho fas comences a suar cada cop més. T'has de dutxar com a mínim un parell de cops al dia. I tampoc pots anar a fer esport: fa massa calor (siguem sincers, a l'hivern fa massa fred i et pots refredar, a l'estiu fa massa calor i et pot donar un jamacuco. La qüestió és l'excusa). T'agobies. No dorms bé, et despertes cada dos per tres, suant, xop, amb una erecció increïble - això passa unes 23 hores al dia. El mires, et mira. Li preguntes per què cony està tan calent. Et respon que li donis la volta, que a l'altra banda està més fresquet. És mentida. El coixí, ara, en aquesta època de l'any, té la mateixa temperatura en ambdós costats.

Sento un so de rodes. La figura s'ha assegut al meu costat mirant la pantalla de l'ordinador. Sembla que li interessa el que escric.

Al final t'acabes adormint... mitja hora abans de l'hora a la qual t'has de llevar. Sona l'alarma, amb aquella cançó que t'agradava tant que vas pensar: "Uala, la posaré d'alarma i així em llevaré amb ganes i energia", i ara odïes. Maleeixes a Chronos, a sa puta mare i a la puta calor de merda. Tanta tecnologia i ningú no inventa un puto coixí amb sistema de refrigeració? Doncs no, estan massa ocupats trobant la cura per a l'homosexualitat - that's homophobic!

Joder, ets lletja de collons, li dic a la figura enmascarada que tinc al costat. Posa cara de sorpresa i desapareix, no sense abans treure'm la llengua.

Però bé, de què serveix lamentar-se? Doncs sincerament, no ho sé, però és el meu blog i me'l follo quan vull. He superat el meu repte de posar una única entrada. Ara ja el puc deixar tirat que ningú no em podrà retreure res.

La primera i última entrada... o no?

La meva primera entrada... possiblement la última. No sóc gaire bo acabant les coses.

Com és la primera de totes, una lògica força ilògica em diu que, atès que això ho podrà veure tothom, deixi constància de com sóc. Que em descrigui una miqueta, vaja. I què passa si després no continuo? Tothom sabrà com és la persona que va escriure només una entrada al seu blog. Si em permeteu, començo.

Sóc un noi i, per tant, com molts llicenciats en medicina haureu suposat, tinc penis. Penis és la meva paraula preferida, a part del seu sinònim en castellà "polla" o, en el seu defecte, en cas que vagi massa begut, "puta" sol ser la substituta més usada.

Tinc una edat indefinida entre els 20 i els 22 anys i m'agrada el sexe, la fotografia, fornicar, llegir, cardar, veure la tele, que em practiquin sexe oral, els videojocs, i follar, a més del sexe. Mentre escrivia aquest paràgraf, he pensat 2093 vegades en sexe, practicant diverses postures cada vegada i en diferents situacions.

M'agrada també cuinar, però fregar no, això és per a les dones. Respecte al comentari masclista anterior, no: no m'agrada fregar. Tampoc no sóc masclista. Tots els comentaris masclistes que veieu per aquí són el que penso en realitat  pura realització del meu humor macabre. Possiblement acabi ficant-me també amb negres, minusvàlids i algún retrassat del PP amb tots els del PP.

Quan me'n vaig al llit - a dormir - m'agrada pensar que em fico en baralles sense cap explicació i les guanyo totes, ja sigui gràcies a super poders o gràcies a penis imaginaris que m'ajuden. Sempre formem un bon equip. Si no, m'agrada imaginar-me que no existim i em poso tot filosòfic. En aquests moments, m'imagino que una reportera de tv3 m'entrevista pel carrer i em fa la pregunta que estava pensant - superlògic - i començo a explicar-li tot el meu raonament.

El meu penis està erecte. No em deixa veure la pantalla. Li dic que després seré amb ell. Es calma, i em deixa continuar escrivint.

Em considero un penis una persona agradable, i qui pensi el contrari doncs que li donguin pel cul, no? Però sóc molt simpàtic i amable. Ara mateix m'estic preguntant a qui cony li estic parlant... segurament les úniques persones que veuran això són dues amigues meves a les quals els hi vaig comentar que em faria un blog d'aquests... d'aquí a uns dies, quan el meu blog surti a les notícies de tv3, llavors me'n penediré.

Doncs bé, parlant de sexe, crec que he acabat. Possiblement, hagi acabat per sempre...

Noto una palpitació a l'entrecuix. Sí que se n'alegra, el marica, que hagi acabat...

... o no?