Consciències diferents

Em trobo parat a una cua quilomètrica. Trec el cap per la finestreta per veure si, per tercera vegada en poc menys de vint minuts, aconsegueixo divisar per primer cop la causa del problema. Bé, la causa del problema ja la sé, però m'agradaria veure el principi de tot plegat. Miro endavant. No veig l'inici. Miro cap enrera. No veig el final. La meva dona m'espera a casa. Bé, això m'havia dit feia trenta minuts, quan havia sortit de la feina.

Sento un clàxon a la meva dreta que m'espanta. Miro d'una manera assassina al conductor del costat, però de seguida entenc per què ho ha fet i m'hi uneixo.

Pugen els peatges. De seguida recordo els números vermells del meu compte corrent, gairebé com tothom que conec o que, per a què enganyar-nos, forma part d'Espanya. Em repateja els collons haver de pagar una i una altra vegada els errors dels demés. D'acord, s'ha de ser solidari, mai no estarem en un lloc on tothom tingui el mateix i seria injust fer pagar la mateixa quantitat a un que en té de menys que a un que en té de més. Però una cosa és ser solidari, i una altra molt diferent és que et prenguin el pèl. I una altra molt diferent és que te'l prenguin cada dia, a la teva puta cara, sense posar ni tan sols cap excusa.

Noto les mans adolorides. Sense adonar-me'n, havia estat prement amb força el volant, de la ràbia  que sentia en aquell moment, fins a deixar les mans blanques per falta de reg sanguini.

Abren la puerta del coche y bajo. Joder, otro día agotador. Viajando para arriba y para abajo. Eso sí, al menos he podido comerme una buena langosta acompañada de un buen vino blanco. Hacía tiempo que no la comía. Pero eso ha sido hace media hora. Ahora ya estoy en casa, con los míos. Es agotador. Me tendrían que pagar más por todo lo que hago por este país, al menos tenerme más respeto, pero en vez de eso sólo hacen que quejarse, como si fueran los únicos que trabajan. Tampoco estamos tan mal y me cabrea que exageren.

Me pongo delante de la puerta de casa y se abre al cabo de un rato. Me extraña que hayan tardado tanto. Tendré que hablar con el encargado, que para algo cobra. Pero otro día, hoy quiero desconectar e ir a dormir rápido.

Saludo a mi mujer y a mis hijos. Me enseñan lo que han hecho hoy en la escuela. La verdad, no tengo ganas de verlo, aunque me cueste un riñón cada día que van a clase. Quiero irme a mi habitación, fumarme un buen puro, meterme en la cama y olvidarme del día de hoy, así que asiento con la cabeza, les felicito por tan estupendo trabajo, sea cual sea, y empiezo a subir las escaleras hacia el dormitorio. 

He recibido críticas porque dicen que nos falta dinero y que no he hecho buenas gestiones. ¿Que nos falta dinero? Nos sobra el dinero, lo único que no saben ver de dónde cogerlo, así que he tenido que allanarles el camino, una vez más. Hay que ser solidarios con los demás, quien más tiene más se tiene que esforzar.

Nada más acostarme, recuerdo que mañana me viene el alquiler de la tercera residencia. Menos mal que tengo un respiro, por ser de fuera de Madrid, y tengo un extra en el sueldo. Si no, tendría que tirar de mis ahorros, y he tardado cinco años en guardar todo ese dinero. Prefiero no tocarlo.

Per fi sóc a casa. Intento entrar sense fer soroll amb les claus ni amb la porta, doncs la meva dona i la nena deuen ser ja dormint. S'apropen els últims dies del mes i recordo el mateix color que abans: el vermell. Cada mes el mateix, però aquest és encara més greu. Ens ha vingut una factura de la llum desproporcionada. Vam haver de retallar d'altres llocs, però no ha estat suficient. Hauré de tornar a demanar diners als meus pares de la seva pensió. Tot i que molt minsa, no tenen tantes despeses com nosaltres i poden estalviar. 

Només vull que passi tot això aviat i poder tornar a com estàvem abans. Potser així recuperaré la il·lusió i podré estar més temps amb elles. Un altre dia que la meva filla se'n va al llit sense poder parlar amb el seu pare. Un altre dia que me'n vaig al llit sense saber què ha fet a l'escola, avui. No tinc ganes de sopar, se m'ha tret la gana. Vull oblidar tota la ràbia que sento, així que enfilo el passadís cap al dormitori, passant primer per l'habitació de la meva filla.

Em desvesteixo i desfaig la meva part del llit, intentant no despertar a la meva dona. Li faig un petó a la galta, intentant evitar que li caigui la llàgrima que rellisca deliveradament per la meva. Dono mitja volta i intento conciliar la son. Demà serà un altre dia. Un altre dia com tots els demés.