Dèbils

M'assec a la meva butaca de pell. Una explosió sacseja la casa. Ja estic acostumat a aquestes coses. Al principi, cada cop que sonaven les alarmes, corríem cap al soterrani. Ja feia temps, per això, que havíen deixat de sonar, i les explosions agafaven desprevinguts a més d'un. Per sort, cap no havia caigut a prop d'on em trobava des que tinc memoria.

S'obre la porta i entra el majordom amb una safata. En ella, dues torrades i un pot de mel, juntament amb un cafè sense sucre. Me la deixa a la part dreta de la taula i se'n va.

Fa anys que no surto d'aquí. He après a conviure-hi. Porto gairebé divuit anys convivint-hi. Havia après a controlar-se per fora, però per dins seguia tot igual. Ni un canvi. Semblava que madurar no és sinònim d'aprendre a controlar el teu interior. 

Ara ja feia temps que romania tancat a la mateixa habitació. No m'era permès ni tan sols sortir d'allà. L'únic enllaç a l'exterior era el majordom, i la finestra que tenia davant l'escriptori, la qual em mostrava el mateix paissatge demoledor una i una altra vegada.

Agafo la tassa i prenc un glop de cafè. És igual d'amarg tots els dies, però la mel en camufla una mica el mal gust. Algun dia provaré de barrejar tots dos ingredients. Però avui no.

Per ser justos, tenia tot el que necessitava dins l'habitació: un lavabo, un escriptori on escriure, un llit on descansar i, quan necessitava quelcom més inusual - companyia, algun diari, o un caprici de tant en tant - només calia dir-ho al majordom i ell m'ho duia. 

No havia conegut mai als meus pares. Sempre havia viscut amb ell i el considerava com a tal, tot i que mai no parlava gaire. De fet, no recordo haver-lo sentit parlar mai. De fet... de fet no recordo haver-me sentit parlar mai a mi tampoc. L'única cosa que he fet tota la meva vida ha estat escriure. Curiosa reflexió, després de divuit anys. Obro la boca per a intentar pronunciar qualsevol so que se'm passi pel cap, però m'ho penso dues vegades i tanco la boca. Algun dia tindré valor per a esbrinar com sona la meva veu. Però avui no.

Una altra explosió fa que que tremoli la safata, fent caure el pot de mel i vessant-la tota per l'escriptori. Avui recordaré el gust a cafè tot el dia.

Miro el llit. Un gest força habitual atès l'avorriment al qual em sotmeto cada dia. M'aixeco de la cadira i començo a caminar, però la porta s'obre i apareix el majordom amb cara de preocupació, fent que pari en sec. No recordo haver-lo vist amb aquesta cara cap vegada anterior.

- Senyor, hem de marxar. Ara.

Una altra explosió redueix a miques els vidres de la finestra a través de la qual he estat mirant durant tants anys. Cauen per tot l'escriptori. 

Encara en xoc, noto com algú m'agafa del braç i em fa sortir de l'habitació. Intento mirar-li la cara, però no puc. Algun dia li preguntaré perquè no havia parlat fins ara. Però avui no.