Nostalgia

I de nou, tanco els ulls i em veig i em recordo estirat al sofà, tapat fins al coll, amb la meva GameBoy a les mans gaudint, un cop més, d'entrenar aquelles criaturetes anomenades Pokémon. Sense cap preocupació, em posava les sabatilles i anava a la cuina, on ma mare estava cuinant el dinar, segurament sopa o quelcom calent. Encara es podia sentir la televisió del menjador, on abans havia estat jugant mentre la sentia de fons, que m'havia deixat encesa per la pressa i la gana que tenia.

M'asseia a taula i menjava, sentint l'escalforeta d'aquell menjar baixar per la gola i arribar a l'estòmac. I, quan acabava, deixava els plats a la pica, i me'n tornava al sofà, mort de fred, a agafar una altra vegada la meva consola portàtil, resant perquè no se li acabés la pila, i sentint de fons Saber y Ganar, o qualsevol sèrie del K3, depenent de l'hora a la qual hagués dinat.

Em recordo apagant la consola i, llavors, mirant la televisió, mirant el Detectiu Conan i Inuyasha, dues grans sèries d'anime, mentre les manetes del rellotge del menjador anaven avançant. I el dia passava, i jo restava quiet. Sense Facebook, sense Twitter, sense smartphones i gairebé sense Internet. 

I sense preocupacions.

No puc evitar intentar emular aquells records, deixant el mòbil a la meva habitació i anant al menjador a veure la televisió, la única que em desconnecta del món. La única on la gent no em molesta, ni em surt una finestreta dient-me que tinc un nou correu electrònic de la feina, ni que tinc una factura sense pagar. 

No puc evitar-ho, perquè vull intentar que els dies d'avui s'assemblin a aquells dies on no hi havia crisi, on els diners no sobraven però tampoc no faltaven, on la única preocupació que tenia era quina combinació d'atacs utilitzaria el meu Pikachu per a acabar contra el líder del gimnàs elèctric Lt. Surge, el qual tenia un Raichu amb Surf (wtf?), o quan li diria l'Inuyasha a la Kagome que ser dimoni li importava una merda, o quan es faria gran d'una puta vegada el Sr. Shinichi Kudo.

A on les preocupacions no eren preocupacions, per més que m'ho sembléssin. Però arriba un moment que tot arriba a la fi. La gent creix. Dde sobte el somni s'acaba. Te n'adones que tot allò que has viscut ja no tornarà. Te n'adones del sentit d'aquella frase de "de ser gran, ja en tindràs temps". I te n'adones que ja ha començat aquest "ja en tindràs temps" i del que és pitjor: que no hi ha marxa enrera. Que ja no tornaràs a ser un nen. 

Esperes poder, algun dia, estirar-te al sofà i pensar només en els teus Pokémon, digues-li Pokémon, digues-li qualsevol joc, sense pensar en res més, però saps que no serà així. Ara ja hi ha massa preocupacions, preocupacions de veritat, que ocupen en primer pla el teu cap, com aquell avís del Windows d'una actualització imminent, amb la diferència que, aquí, el botó de "Posposar 4 hores" està ocult.

De veritat espero deixar de creixer i tirar cap enrera algun dia. 

De veritat espero poder arribar a ser un nen quan sigui gran.

Carta als mosquits

Estimats mosquits,

Qui us creieu que sou? Amb quina autoritat entreu a casa meva per la finestra, sense cap permís, per a usurpar-me la meva sang? Us creieu millors que jo? Què? Que no sé volar? M'és igual això!

Vosaltres, que espereu a que s'apaguin els llums per a aparèixer, que us dediqueu a volar vora les orelles de les vostres víctimes. Vull dormir, cony! Cal que m'enteri, a sobre, de quan em veniu a tocar els collons? Sigueu silenciosos. Si me la robeu, em cagaré en vosaltres, però vull cagar-me en vosaltres a les nou del matí i no a les tres de la matinada, fills de puta!

A sobre només piquen les femelles... mariques, que sou tots uns mariques! Covards, que sou, que quan s'encèn el llum us camufleu, mamons, per a que no us poguem trobar. Si morireu igual! És el mateix discurs que us cito sempre: 

Si de morir, morireu igual, la única diferència és el moment i la manera en com ho feu. Podeu fer-ho com a valents, sabent que heu fet tot el possible per tocar-me la polla, o com a covards quan us descobreixi. 

Evidentment, sempre és la segona opció. Per què? Doncs no ho sé, noi, perquè si el final és el mateix, tots sortim perdent: vosaltres us angoixeu, us estresseu, sabent que aviat arribarà el vostre final; i jo, em cago cada minut que passa més en la vostra puta raça.

A més, què és això de que veniu d'altres països? Que no heu sentit que hi ha crisi? A sobre de tocapilotes, imbècils. Qui cony voldria venir a Espanya? I per què cony piquen les picades? Una ferida cou, perquè s'infecta (o perquè es desinfecta), però ho puc entendre. Però per què cony les vostres picades piquen? I a més, de manera intermitent. Què cony m'injecteu, maleïts cabrons?

Us agradaria que anés als vostres caus, mentre dormiu, si és que ho feu bèsties rares malparides, i us comencés a dir a l'orella, o el que tingueu com a tal: 

Mira'm! Mira'm! Sóc aquí! Aquí! Bé, aquí aquí, però quan et despertis ja no hi seré. He vingut a treure't sang, però en lloc d'anar directe a la cama, que és on et picaré segurament, o al braç, primer faig un pit-stop per la teva orella i em faig uns riures amb els meus col·legues àtoms de l'aire!

I després, a sobre, em taqueu la paret. No contents amb ser uns torracollons, a sobre si acabo amb vosaltres em taqueu la paret... i no se'n va! No se'n va, fills de puta! Què mamons! Però que mamons sou! Vamos de Aliens aquí, que si ens maten tot i així acabem fent la púa? Doncs aneu a cagar al vostre país.

Amb molt d'amor, 
algu a qui li agradaria dormir d'una tirada, per a variar.

PD: Us mataré a tots.

Presentacions - Part II

M'he adonat que la gent es pensa coses que no són. En veure'm, tothom exclama "Oh, és un àngel" o "Déu meu, és perfecte" o, en algunes ocasions menys comunes, "Oh, deixaria el meu marit, els meus tres fills i la meva feina, mataria a quatre persones i un negre i posaria una bomba al metro si només em deixés tocar-lo". Típic.

La veritat és que jo també tinc els meus defectes. No sóc tan perfecte, encara que costi creure-ho. Per exemple, m'agrada cantar. Amb això no hi hauria cap problema, si no fos perquè canto malament. Canto com el cul. Quan canto, famílies senceres d'ocells emigren i els homosexuals es tornen gent normal. Sabeu que Hitler es va suicidar? Doncs va ser una cinta meva cantant què va viatjar en el temps i algú va posar-li a la ràdio de la seva habitació. De ahí la espumita en la boca.

També m'agraden els esports. Amb els esports m'apunto a lo que sea. Ja sigui a les 6 del matí o a les 10 de la nit. Em defenso en tots els esports, o en la gran majoria (esports per a homosexuals com el batminton o per a negres com robar no se'm donen bé). El problema és que aquesta és la frase que s'usa per a dir "sé el que és una pilota, però sóc malo de cojones". I així és, senyores i senyors, sóc malo de cojones en tots els esports menys en el ping-pong.

A més, estic obsessionat amb els pits. Pits. M'encanten. Rodonets, ben posats, una miqueta grossos. Pits, en general. Mentre no siguin operats o, si ho són, no es noti de manera excessiva, m'encanten. De fet, sóc d'aquestes persones que quan veu un escot pel carrer el miro fixament i descarada. Si algu té cap problema, que no es posi escot, cony. No hi puc fer res si estic programat biològicament per a seleccionar la meva companya per les possibilitats que tingui d'alimentar els meus fills, ergo m'agrada mirar els contenidors d'aquests aliments, léase, els pits.

Un últim defecte, però menys important, és que me la casco a totes hores m'agrada molt el sexe i sóc una mica pesat amb el tema de cardar. La majoria de vegades no hi ha problema, atès que amb el cloroform tot és més fàcil, però altres vegades no el puc utilitzar i he de recòrrer a altres mètodes... una miqueta més dràstics.

Com veieu, no tot és tan perfecte com sembla. Tinc els meus defectes, com tothom, tot i que quedin camuflats sota una capa d'amabilitat i superioritat divina... Per acabar, m'agradaria citar una frase meva d'una persona molt especial que se m'acaba d'acudir va dir fa molt de temps enrera: Visca el sexe i visca jo... per sempre.

Resignat

Una vegada més... un cop més, s'aixecava tens, victoriós. Havia estat una dura batalla, com sempre, però ho havia tornat a conseguir. Una vegada més, un cop més... estava orgullós de si mateix... tant de temps reclòs en un habitacle tan estret, gairebé claustrofòbic, mort de calor... però era en aquells moments en els quals apreciava la seva dedicació i decisió... Una vegada més... un cop més... i, com cada vegada, com cada cop...

Estava sol. No hi havia ningú, com sempre. Ningú que l'ajudés a descarregar, ningú que li acariciés el cap, ningú que li humitegés les galtes, ningú que li fes pressió... A més, com sempre, era tot fosc. Va mirar a banda i banda. Què se n'havia fet, d'aquelles tardes tan divertides i tan plenes d'energia? "Treball", deien alguns. Ell ja n'estava fart. Volia tornar a aquella vida d'esbarjo d'abans.

Va mirar a sota. Mai no fallaven, sempre eren allà, però no tenien consciència i no podien mantenir cap conversa coherent... les seves dues millors amigues: Bolaskerra i Boladreta. Uns sobrenoms curiosos, si més no, però claus per a la seva identificació. 

- Creieu que tornarà algun dia a ser com abans?
- Ja és massa tard...
- Tu què collons sabràs, Boladreta? Ets la més petita de les dues!
- A vegades sembla que sigui l'única amb una mica de contingut testicular.
- Vine aquí i t'arrenco els pèls un a un!
- Amb què ho faràs si es pot saber?

Ja havien començat altra vegada. Allò de que no podien tenir una conversa coherent i que no tenien consciència, era només per la simple raó que sempre acababen barallant-se. I, mentrestant, ell enmig, sense poder-hi fer res.

Cansat de sempre el mateix, va intentar fer força per a despertar a aquell a qui anomenava "amo". Es va estirar i estirar. Cada cop més gran, amb més energia. Finalment, però, cansat d'intentar-ho, va deixar de roçar les espatlles del seu amo i va tornar a la seva mida original. Ser un penis sense activitat era d'allò més avorrit.

De sobte l'amo es va girar i va quedar, com sempre, un cop més, una vegada més, atrapat entre el matalàs i el cos d'aquell qui el tenia amargat. Aviat arribaria el cap de setmana... aviat tornaria a relaxar-se, va pensar per a consolar-se. Encara decebut, va tancar els seus pensaments i, un cop més, una vegada més, va resignar-se a la foscor de la conformitat, al costat de ningú, amb cap esperança per lluitar.

Nois, no deixeu que el vostre penis passi per la mateixa angoixa. Allibereu-lo i cardeu com conills. Us ho agrairà. I noies, sigueu més alegres i deixeu que aquests penis us contagiïn la seva felicitat i la seva energia. Semper mi penis.

Allò anomenat vacances

Estem a l'estiu, i això només pot voler dir una cosa. Vacances. Aquell meravellós moment en el qual tota la puta ciutat tanca. Aquell moment en el qual, per anar a comprar una barra de pa, has d'anar-te'n al camp a la puta Casa Tarradelles per a fer-te'l tu perquè tothom està cascant-se-la a casa sense fotre ni l'ou. Però bé, descrivim el que és anar-se'n de vacances.

Per començar, hi ha tres tipus de vacances. Unes són les que vas amb la familia. Anomenades vacances, però més aviat conegudes amb el sobrenom de vull morir per fi puc passar uns dies amb la familia. Aquestes vacances es caracteritzen per no poder fer res del que vols sense l'autorització dels teus pares, haver de carregar tot el sant dia amb el teu germà o germana, les seves estupideses (ho diu un servidor que no té germans petits) i haver de recórrer tota una puta ciutat a pota perquè a tons pares els hi surt dels genitals visitar una ciutat EN EL PUTO MES DE L'ANY EN EL QUAL FA MÉS CALOR I EN EL QUE HI HA MÉS GENT I TOT ÉS MÉS CAR.

Les altres vacances són les de la parella. Aquestes comencen abans de començar-les, realment. Primer s'ha d'escollir lloc. Aquesta passa ocupa gairebé el 75% de les vacances. S'ha de mirar un lloc elegant, però no car, però amb vistes al mar, però no de pijais... Total que, si ets home, acabes dient-li "amor, escull tu el puto lloc de vacances, jo mentre les passi amb tu m'és igual" i, si ets dona, acabes sentint "amor, poso a la teva disposició la meva targeta de crèdit per a que t'ho gastis en el lloc més car del món que t'agradi a tu, a mi no cal que m'agradi". Genial, de totes totes.

Per acabar, estan les vacances on estàs tu, sense cap relatiu (nòvia o familia). Tu sol, les teves decisions, les teves pel·lícules, els teus amics, les teves festes, els teus orgasmes i orgies, les teves ressaques. Tu sol, i una programació de merda a la televisió. Tots els teus amics i la teva nòvia s'han anat d'una de les vacances esmentades anteriorment i, per tant, et quedes a casa, veient pel·lícules i la televisió, que en aquesta època de l'any només fan MERDA PER A NENS ORFES - que si Megatrix Verano, Los Increibles Verano, Megustaría Verano - i només et salva la play o xbox o la consola que tinguis i dormir, si és que pots amb tanta calor... i bé, les palles. 

Aquelles palles meravelloses on pots intentar de tot amb tot atès que no hi ha ningú a casa. Aquelles palles on pots anar nu per casa amb el membre ben amunt - o ben ample, si ets dona, on pots fins i tot mantenir converses de tu a tu perquè no ha d'amagar el cap - o la cavitat. Aquelles palles a l'habitació, a la dutxa, estirat al terra, penjant del sostre a lo Batman, a lo Spiderman, a lo Catwoman, a lo Mario... al menjador, a la terrassa, tot amb la porta oberta! Aquelles palles... aquelles que quan acabes desperten un "OMFG ESTIC MALALT" però que es tornen a repetir al cap d'unes hores, i les quals estimulen la teva imaginació.

Trist. Molt trist que unes palles et salvin l'estiu. Però mireu-ho per una altra banda: les fas quan tu vols, com tu vols, acabes quan tu vols, i el que més car et surt és el paper de vàter. No sé com ho veureu, però relació qualitat - plaer - preu, les palles surten guanyant d'una manera més que notòria.

Consciències diferents

Em trobo parat a una cua quilomètrica. Trec el cap per la finestreta per veure si, per tercera vegada en poc menys de vint minuts, aconsegueixo divisar per primer cop la causa del problema. Bé, la causa del problema ja la sé, però m'agradaria veure el principi de tot plegat. Miro endavant. No veig l'inici. Miro cap enrera. No veig el final. La meva dona m'espera a casa. Bé, això m'havia dit feia trenta minuts, quan havia sortit de la feina.

Sento un clàxon a la meva dreta que m'espanta. Miro d'una manera assassina al conductor del costat, però de seguida entenc per què ho ha fet i m'hi uneixo.

Pugen els peatges. De seguida recordo els números vermells del meu compte corrent, gairebé com tothom que conec o que, per a què enganyar-nos, forma part d'Espanya. Em repateja els collons haver de pagar una i una altra vegada els errors dels demés. D'acord, s'ha de ser solidari, mai no estarem en un lloc on tothom tingui el mateix i seria injust fer pagar la mateixa quantitat a un que en té de menys que a un que en té de més. Però una cosa és ser solidari, i una altra molt diferent és que et prenguin el pèl. I una altra molt diferent és que te'l prenguin cada dia, a la teva puta cara, sense posar ni tan sols cap excusa.

Noto les mans adolorides. Sense adonar-me'n, havia estat prement amb força el volant, de la ràbia  que sentia en aquell moment, fins a deixar les mans blanques per falta de reg sanguini.

Abren la puerta del coche y bajo. Joder, otro día agotador. Viajando para arriba y para abajo. Eso sí, al menos he podido comerme una buena langosta acompañada de un buen vino blanco. Hacía tiempo que no la comía. Pero eso ha sido hace media hora. Ahora ya estoy en casa, con los míos. Es agotador. Me tendrían que pagar más por todo lo que hago por este país, al menos tenerme más respeto, pero en vez de eso sólo hacen que quejarse, como si fueran los únicos que trabajan. Tampoco estamos tan mal y me cabrea que exageren.

Me pongo delante de la puerta de casa y se abre al cabo de un rato. Me extraña que hayan tardado tanto. Tendré que hablar con el encargado, que para algo cobra. Pero otro día, hoy quiero desconectar e ir a dormir rápido.

Saludo a mi mujer y a mis hijos. Me enseñan lo que han hecho hoy en la escuela. La verdad, no tengo ganas de verlo, aunque me cueste un riñón cada día que van a clase. Quiero irme a mi habitación, fumarme un buen puro, meterme en la cama y olvidarme del día de hoy, así que asiento con la cabeza, les felicito por tan estupendo trabajo, sea cual sea, y empiezo a subir las escaleras hacia el dormitorio. 

He recibido críticas porque dicen que nos falta dinero y que no he hecho buenas gestiones. ¿Que nos falta dinero? Nos sobra el dinero, lo único que no saben ver de dónde cogerlo, así que he tenido que allanarles el camino, una vez más. Hay que ser solidarios con los demás, quien más tiene más se tiene que esforzar.

Nada más acostarme, recuerdo que mañana me viene el alquiler de la tercera residencia. Menos mal que tengo un respiro, por ser de fuera de Madrid, y tengo un extra en el sueldo. Si no, tendría que tirar de mis ahorros, y he tardado cinco años en guardar todo ese dinero. Prefiero no tocarlo.

Per fi sóc a casa. Intento entrar sense fer soroll amb les claus ni amb la porta, doncs la meva dona i la nena deuen ser ja dormint. S'apropen els últims dies del mes i recordo el mateix color que abans: el vermell. Cada mes el mateix, però aquest és encara més greu. Ens ha vingut una factura de la llum desproporcionada. Vam haver de retallar d'altres llocs, però no ha estat suficient. Hauré de tornar a demanar diners als meus pares de la seva pensió. Tot i que molt minsa, no tenen tantes despeses com nosaltres i poden estalviar. 

Només vull que passi tot això aviat i poder tornar a com estàvem abans. Potser així recuperaré la il·lusió i podré estar més temps amb elles. Un altre dia que la meva filla se'n va al llit sense poder parlar amb el seu pare. Un altre dia que me'n vaig al llit sense saber què ha fet a l'escola, avui. No tinc ganes de sopar, se m'ha tret la gana. Vull oblidar tota la ràbia que sento, així que enfilo el passadís cap al dormitori, passant primer per l'habitació de la meva filla.

Em desvesteixo i desfaig la meva part del llit, intentant no despertar a la meva dona. Li faig un petó a la galta, intentant evitar que li caigui la llàgrima que rellisca deliveradament per la meva. Dono mitja volta i intento conciliar la son. Demà serà un altre dia. Un altre dia com tots els demés.

Dèbils

M'assec a la meva butaca de pell. Una explosió sacseja la casa. Ja estic acostumat a aquestes coses. Al principi, cada cop que sonaven les alarmes, corríem cap al soterrani. Ja feia temps, per això, que havíen deixat de sonar, i les explosions agafaven desprevinguts a més d'un. Per sort, cap no havia caigut a prop d'on em trobava des que tinc memoria.

S'obre la porta i entra el majordom amb una safata. En ella, dues torrades i un pot de mel, juntament amb un cafè sense sucre. Me la deixa a la part dreta de la taula i se'n va.

Fa anys que no surto d'aquí. He après a conviure-hi. Porto gairebé divuit anys convivint-hi. Havia après a controlar-se per fora, però per dins seguia tot igual. Ni un canvi. Semblava que madurar no és sinònim d'aprendre a controlar el teu interior. 

Ara ja feia temps que romania tancat a la mateixa habitació. No m'era permès ni tan sols sortir d'allà. L'únic enllaç a l'exterior era el majordom, i la finestra que tenia davant l'escriptori, la qual em mostrava el mateix paissatge demoledor una i una altra vegada.

Agafo la tassa i prenc un glop de cafè. És igual d'amarg tots els dies, però la mel en camufla una mica el mal gust. Algun dia provaré de barrejar tots dos ingredients. Però avui no.

Per ser justos, tenia tot el que necessitava dins l'habitació: un lavabo, un escriptori on escriure, un llit on descansar i, quan necessitava quelcom més inusual - companyia, algun diari, o un caprici de tant en tant - només calia dir-ho al majordom i ell m'ho duia. 

No havia conegut mai als meus pares. Sempre havia viscut amb ell i el considerava com a tal, tot i que mai no parlava gaire. De fet, no recordo haver-lo sentit parlar mai. De fet... de fet no recordo haver-me sentit parlar mai a mi tampoc. L'única cosa que he fet tota la meva vida ha estat escriure. Curiosa reflexió, després de divuit anys. Obro la boca per a intentar pronunciar qualsevol so que se'm passi pel cap, però m'ho penso dues vegades i tanco la boca. Algun dia tindré valor per a esbrinar com sona la meva veu. Però avui no.

Una altra explosió fa que que tremoli la safata, fent caure el pot de mel i vessant-la tota per l'escriptori. Avui recordaré el gust a cafè tot el dia.

Miro el llit. Un gest força habitual atès l'avorriment al qual em sotmeto cada dia. M'aixeco de la cadira i començo a caminar, però la porta s'obre i apareix el majordom amb cara de preocupació, fent que pari en sec. No recordo haver-lo vist amb aquesta cara cap vegada anterior.

- Senyor, hem de marxar. Ara.

Una altra explosió redueix a miques els vidres de la finestra a través de la qual he estat mirant durant tants anys. Cauen per tot l'escriptori. 

Encara en xoc, noto com algú m'agafa del braç i em fa sortir de l'habitació. Intento mirar-li la cara, però no puc. Algun dia li preguntaré perquè no havia parlat fins ara. Però avui no.