Resignat

Una vegada més... un cop més, s'aixecava tens, victoriós. Havia estat una dura batalla, com sempre, però ho havia tornat a conseguir. Una vegada més, un cop més... estava orgullós de si mateix... tant de temps reclòs en un habitacle tan estret, gairebé claustrofòbic, mort de calor... però era en aquells moments en els quals apreciava la seva dedicació i decisió... Una vegada més... un cop més... i, com cada vegada, com cada cop...

Estava sol. No hi havia ningú, com sempre. Ningú que l'ajudés a descarregar, ningú que li acariciés el cap, ningú que li humitegés les galtes, ningú que li fes pressió... A més, com sempre, era tot fosc. Va mirar a banda i banda. Què se n'havia fet, d'aquelles tardes tan divertides i tan plenes d'energia? "Treball", deien alguns. Ell ja n'estava fart. Volia tornar a aquella vida d'esbarjo d'abans.

Va mirar a sota. Mai no fallaven, sempre eren allà, però no tenien consciència i no podien mantenir cap conversa coherent... les seves dues millors amigues: Bolaskerra i Boladreta. Uns sobrenoms curiosos, si més no, però claus per a la seva identificació. 

- Creieu que tornarà algun dia a ser com abans?
- Ja és massa tard...
- Tu què collons sabràs, Boladreta? Ets la més petita de les dues!
- A vegades sembla que sigui l'única amb una mica de contingut testicular.
- Vine aquí i t'arrenco els pèls un a un!
- Amb què ho faràs si es pot saber?

Ja havien començat altra vegada. Allò de que no podien tenir una conversa coherent i que no tenien consciència, era només per la simple raó que sempre acababen barallant-se. I, mentrestant, ell enmig, sense poder-hi fer res.

Cansat de sempre el mateix, va intentar fer força per a despertar a aquell a qui anomenava "amo". Es va estirar i estirar. Cada cop més gran, amb més energia. Finalment, però, cansat d'intentar-ho, va deixar de roçar les espatlles del seu amo i va tornar a la seva mida original. Ser un penis sense activitat era d'allò més avorrit.

De sobte l'amo es va girar i va quedar, com sempre, un cop més, una vegada més, atrapat entre el matalàs i el cos d'aquell qui el tenia amargat. Aviat arribaria el cap de setmana... aviat tornaria a relaxar-se, va pensar per a consolar-se. Encara decebut, va tancar els seus pensaments i, un cop més, una vegada més, va resignar-se a la foscor de la conformitat, al costat de ningú, amb cap esperança per lluitar.

Nois, no deixeu que el vostre penis passi per la mateixa angoixa. Allibereu-lo i cardeu com conills. Us ho agrairà. I noies, sigueu més alegres i deixeu que aquests penis us contagiïn la seva felicitat i la seva energia. Semper mi penis.